ELS MEUS PARES
(2 comentaris)
Els meus pares foren : RAFEL HUGUET i ARMENGOL, fill gran de " cal Mengol " , nascut el 10 de febrer de 1887 i TERESA SALVAT i BIGORRA, filla petita de " cal Ritu ", nascuda el 15 d'octubre de 1894. Foren festejadors per espai de dos anys. EL NUVIATGE. Era costum que el nuvi enramés durant la nit el portal de la casa de la promesa sense que ella ho sabés. Així és feia públic el galanteig. Una altra forma de manifestar simpatia per a una donzella i de requerir-ne la relació era tirar-li als peus un mocador, si ella el collia indicava que acceptava la relació. En altres indrets la costum de manifestar el sentiment amorós era el llançament de pedretes; si qui les rebia les recollia, també significava acceptació. " Qui tira pedretes, tira amoretes ". Generalment hom solia festejar a les hores de lleure, gairabé sempre de vespre, abans de sopar. Els llocs preferits: a gust dels nuvis. La durada de l'estona del festeig era controlada pels pares de moltes maneres; una d'elles : treien d'una taronja els grills, de manera que restés només el filament central d'entremig dels grills adherits a la pell que feia com de gresol, del centre del qual es dreçava l'anomenat budell, que feia de ble. La pellofa de la taronja s'omplia d'oli o de greix i a l'encendre el ble deien : " la durada de la llum d'aquesta improvisada palmatòria és la del festeig. Moltes joves invocaven alguns sants per trobar nuvi : " per trobar promés a Sant Antoni de Pàdua i a Sant Josep per matrimoni". Si no el trobaven, prenien la imatge de l'infant Jesús que el sant portava al braç i la giraven de cara a la pared.
DEMANAR LA MÁ. Quan una parella ja es coneixia i els llaços d'estimació eren prou forts, calia oficialitzar les relacions d'acord amb les dues famílies: fixar les condicions i la data de celebració del matrimoni. Aquest acte reb el nom de " petició de mà " que sempre parteix de la família del nuvi. Antigament només el pare estava facultat per donar la mà d'una filla, la qual podia negar- se sense haver de donar explicació de cap mena a ningú. L'esposa no hi tenia ni vot ni veu. Al demanar la mà el nuvi li feia un present : 
L'ANELL, que és un dels ritus més característic d'agregació d'origen molt antic. Tot va començar amb una mena de cordes fetes amb herbes , que el marit lligaba als canells i als turmells de la seva dona, amb la creença que d'aquesta manera la tenia lligada i que el seu esperit mai l'abandonaria. Tot això desprès va resumir-se en un senzill anell que es posa al dit anular de cadacú , amb la creença de que en aquest dit hi ha una vena que va directament al cor. Es creu que representa la cadena per la qual la muller resta lligada al marit. Pels romans tenia un valor màgic : representava la cadena que unia estretament els dos contractants de manera indissoluble. Un cop lliurat l'anell, el casament no es podia desfer per efecte de forçes màgiques sobrehumanes. D'ací el costum de gravar damunt dels anells llurs noms i frases al.lusives a la fidelitat conjugal.
LES AMONESTACIONS. Desprès venien les amonestacions. Des de l'any 1.420 es fan els expedients matrimonials a fi de que no hi hagi cap tipus d'inconvenient sanguini, de parentiu o sacramenta,l per poder celebrar el matrimoni religiós. Les amonestacions eren l'anunci públic del futur enllaç matrimonial. Servien per comunicar el casament a tothom, ensems evitar que es casessin entre parents molt pròxims o que algú tingués algun impediment.
Les amonestacions es llegien, normalment des del púlpit tres dies de precepte consecutius, abans de les noces, a l'hora de major concurrència de feligresos. Segons creences no era bo oir-les : hom creia que es desfaria la boda o que si es casaven no viurien bé, per això anaven a la missa de primera hora i no pas a missa major. " Ja pots estar ben contenta, que demà t'amonesteràs i d'aquí a tres setmanes, casadeta ja seràs" . Ara les amonestacions són exposades durant tres setmanes consecutives en el tauler d'anuncis de l'església per assegurar-se que els nuvis van lliurament a casar-se, ensems no existeix cap impediment legal o d'altra ìndole que ho pugui impedir. També permeten assegurar-se que la parella tingui els coneixements necessaris de la religió mitjançant uns cursets previs a la boda. DIES INHÀBILS PER A CASAR-SE. Fou creença general que els dilluns, els dimarts i els divendres eren dies malastrucs per a casar-se. " Casament en dilluns al cap de l'any difunts ", " els qui es casen en dimarts són uns desgraciats ", "casament en divendres els fills tendres ( raquítics) ". El dia més apropiat és el dimecres perquè reben la protecció de Sant Josep : " Casats en dimecres al cap de l'any són tres ". Els dissabtes són els dies de les dones, que deu recordar encara el culte a Venus i a Diana, dels quals semblen ésser una degeneració els aplecs i assamblees sabatines de les bruixes. Segons diuen en dissabte tingueren lloc les bodes de Canà. Les nostres besàvies en dissabte cremaven llum i resaven a Santa Àgueda, patrona de les dones.
LES ARRES . Ha sigut un costum molt estès que en la cerimònia del matrimoni el marit donés a la muller una quantitat que rebia el nom de " arres". Era donada en honor a la seva virginitat. En algunes encontrades es lliuren monedes ; el nombre és de tretze, que podien ser d'or, argent o coure, segons la categoria dels contraents. El sacerdot les beneia i finida la cerimònia les lliurava a la núvia. Són portades a l'altar per un nen o una nena. Una vegada allí el nuvi les posa a la mà de la núvia. Simbolitza els béns que la parella haurà de compartir, o també el regal que el nuvi fa a la núvia agraïnt la seva virginitat. Les monedes han d'ésser de curs legal. ENTRADA A LA CERIMÒNIA . En vells temps ni l'acompanyant de la núvia ( normalment el seu pare ) ni el seu marit un cop casats, no anaven pas de bracet, puix aquesta forma d'agafar-se és relativament nova. Quan s'introduí el costum de fer bracet la gent s'escandalitzava, i sempre era ell el qui agafava la companya; mai ella. Ara els temps han canviat. 
En primer lloc ha d'entrar el nuvi amb la padrina o la mare, els quals s'esperen davant de l'altar. Desprès lentament entran els convidats que aniran ocupant els bancs, posant-se a la dreta els de la núvia i a l'esquerra els del nuvi. Darrere els convidats, entrarà la nena o nen dels anells i arres i darrere seu , en ùltim lloc, la núvia agafant el braç del pare o padrí, que l'acompanyarà fins a l'altar per deixar-la al costat del nuvi. LLurs padrins es posaràn a la dreta i a l'esquerra dels nuvis. La núvia ocuparà la dreta del nuvi, fins que reb la benedicció matrimonial, moment en que es posa a l'esquerra. Aquesta fotografia és del casament d' en Jaume Huguet i Mestre ( el meu nebot ) amb la Joana Cruz i Colomo , a l'església de Sant Esteve de Granollers, el 14 de maig de 1.983. En el primer banc a l'esquerra el meu germà , els seus fills : Josep Mª i Jacint i llurs senyores. En el segon banc la familia " Gori " i en el tercer treu el cap el qui escriu. EL RAM DE LA NÚVIA. Les dones a l'edat mitjana es van acostumar a fer una mena de broquets petits amb plantes aromàtiques, que portaven quan anaven a qualsevol mena de lloc on es reunia força gent; la seva finalitat era que, gràcies al seu aroma, mitigava l'olor corporal de la persona mancada d'higiene. D'aquí neix el ram. 
Un acte previ al casament era portar un ram de flors a la núvia de part del nuvi, essent representat en dit acte per un parent pròxim, a ser possible solter, recitant al mateix temps un vers dedicat a la núvia . Aquesta fotografia és del casament del meu cosí, Jaume Salvat i Rito amb la Mª Remei. Com podeu veure hi ha tota la família de " Cal Simó " i la família de Sabadell : la Teresa i la seva filla Mª. Dolors. El vers deia " Tingueu el ram,senyora núvia/ jo us el dono de bon grat/ us dono l'enhorabona/ Déu us faci ben casats./El ram és xic,l'amor és gran/ prengui, senyora núvia,el ram:/ posi'l a la calaixera, florirà i granarà/ i la Mare de Déu se'n cuidarà,/. Les flors del ram poden ser molt variades. La que més s'utilitzava antigament era la flor de la tarongina puix creien que es marcia ràpidament al ser tocada o portada al damunt per una dona que no sigui pura. Les núvies a més a més s'adornaven els cabells amb roses i amb clavells blancs i els nuvis acostumaven a portar brots de farigola, de marduixí o de romaní al trau del gec. 
CONVERSA ENTRE LES FLORS DEL RAM. Les flors del ram diuen entre elles : " La muller,dirà La Rosa,/ en l'amor deu ser constant;/resignada dirà L'Heura/ i enamorada el Lilà./El Gira-sol diu : adora;/ la Crisantema : confia,/ la Ginesta, pregaràs/ i el LLigabosc, caritat./La Farigola us recorda que us heu de mortificar,/ que ha d'èsser la paciència el que més heu de gastar./ El Clavell, fervor reclama./ Flor de neu, fidelitat;/la Malva, misericòrdia,/ la Viola, humilitat./Del taronger la flor pura/ esmenta la castedat;/ i el Gessamí, obediència,/ i el Romaní, pietat./El Pensament, enyorança de les coses eternals,/ i el Gínjol vos vol alegre amb l'alegria dels Sants,/ Grogues, blanques o vermelles/ morades o de color blau/ mireu si en diuen de coses/ les mudes flors d'aquest ram./ EL VESTIT DE LA NÚVIA . El vestit de núvia era curosament guardat i passava de mares a filles durant diverses generacions. Les nostres besàvies, en el seu temps, es casaven amb les trenes penjant com a signe de virginitat.
La flor de la tarongina per al ram nupcial sembla ésser d'us modern, àdhuc entre els indrets on el conreu del taronger té certa importància. La seva preferència es diu que deriva del seu olor i com ja he comentat abans, existeix la creença que es marxeix ràpidament en ésser tocada o portada al damunt per una dona que no sigui pura, i fou adaptada quan s'admeté el blanc en les robes de noces, cosa que fa tan sols uns 60 anys. El vestit de núvia és zelosament amagat i l'única que hi té accés és la mare de la núvia. Algunes núvies porten vel. Ve de les cultures asiàtiques, on per ells el vel simbolitza la virginitat, la modèstia i la innocència. El nuvi tan sols se l'hi deixa aixecar una vegada quan ambdós han dit el Sí matrimonial. La foto anterior és el vestit de núvia de la Maite Ruiz de Gopegui í Fernández casada amb el meu fillol Jacint Huguet i Mestre . Dit casament fou el dia 27 de març de 1.982 a la parròquia de Nostra Senyora del Carme, del Passeig de Maria Agustin ,de Saragossa.
E L S M E U S P A R E S És casaren el 24 de maig de l.923. El pare tenia 7 anys més que la mare. Van tenir sis fills, dels quals quatre moriren a poc de néixer. Van anar a viure a " Cal Mengol " doncs encara vivia la meva àvia : Teresa Armengol i Aimami.
La foto correspon al dia del seu casament , feta a Reus pel fotògraf J. Solà, del carrer Monterols nº 12. La mare porta un pentinat amb ones. Un vestit negre cenyit a la cintura amb una cinta ample del mateix color que alhora penjava pel costat dret. El calçat sembla que siguin botines. A la mà esquerra porta el petit ram de núvia i a la mà dreta un moneder. La mirada és profunda i seriosa. Darrere hi ha una cadira de braços. El pare porta un vestit negre, una camisa blanca i una corbata de llacet ( pajarita ) un xic torçada. El corbatí és un complement elegant que no dóna tant la sensació de gran i de seriós com la corbata. Al butxacó de l'esquerra a l'altura del pit hi porta un mocador. El calçat: sabates negres. La mà esquerra estesa i la dreta tocant la cadira de braços. Ells ulls molt oberts i la postura senyorial. TIRAR ARRÓS ALS ESPOSOS. Una vegada finalitzada la cerimonia és costum, quan surten de l'església , llançar arròs o pètals de rosa damunt llurs caps. Aquesta costum va començar a l'Orient on l'arròs és un cultiu molt estès; a Europa es tirava blat.
Si tenien una bona collita d'arròs o de blat era símptoma d'un any molt fèrtil, per la qual cosa a la sortida de la cerimònia, els convidats , llençen arròs als recents casats amb l'esperança que la parella tinguin molts fills. Últimament també solen llençar pètals de rosa, que prové de la cultura indú i signifiquen la passió amorosa.
DADES I PERFIL DEL PARE.
Aquesta foto correspon al meu pare quan tenia 23 anys. Era d'un caràcter obert, bro
mista i tenia molta acceptació entre les dones; abans de casar-se amb la mare, va tenir algunes novietes. Era ben plantat i saludava a tothom. No tenia enemics. L'hi agradava molt llegir i era molt aficionat al teatre, crec que inclús va èsser director d'un grup teatral ( jo també vaig dirigir un grup de teatre d 'aficionats representant varies vegades els " Pastorets " i algunes funcions teatrals com " La Ferida LLuminosa") . Era un gran ballarí, segons diuen, i les dones se'l rifaven. Políticament era un republicà moderat. No era molt religiós . Tot això ho sé de segona mà, car jo no recordo d'ell ni la fesonomia. Morí el 22 de gener de 1937, tenia 49 anys. Morí de : tubercolisis pulmonar, a les 18,35 hores. Aleshores jo tenia tres anys i estava malaltís. De jove fou : ESPARDANYER com el seu pare i avi meu, Antón Huguet i Estivill . Feien les espardenyes a l'entrada de la casa. El meu pare i l'oncle Josep Mª , el seu germà, anaven a peu a buscar espart a Riudecols. L'espart és una planta herbàcia, amb fulles lineals llargues, glabres , convolutes i molt resistents. Es fa en terrenys esteparis secs. Fou treballat pels cartaginesos a gran escala. Amb l'espart hom fa : espardenyes, cordes, catifes i cabassos. 
L'ofici d'espardenyer tenia una base rural : era practicat pels pagesos en temps de pluja o fred. Els estris d'un espadernyer eren : un banc de fusta, unes estisores, una alena ( punxó d'acer, recte o lleugerament corbat, de punta molt fina i amb mànec de fusta i una agulla per cosir. L'espardenya d'espart és molt elemental i simple en la seva concepció i un element ideal per desarrollar l'esperit creatiu de l'espardenyer. Les punxades a l'espart han de ser fortes, àgils i fines com el millor violinista. El primer que fa l'espardenyer és la sola sobre el banc. Es pren la mida de l'espardenya i la sola amb espart o cànem s'adapta millor al peu i fa que l'espardenya sigui més senyora. La primera volta de l'espardenya, que marca la mida, s'anomena llata o trena. Posteriorment, es va omplint de voltes per dins ( d'aixó se'n diu : ordir ) fins que queda l'espai ple, mentre la colpegen amb un costell fins a quedar plana. Perquè la sola quedi compacte s'ha de cosir amb un fil de costat a costat ( punt de fistó ) amb roba gruixuda, agafant l'empenya i el taló; és la vora que uneix la sola amb el taló i la puntera. Finalment es posen les vetes (s'enveten ) per lligar-les al turmell. El nombre de vetes depèn del tipus d'espardenya. N'hi ha de dos, tres , cinc i set vetes. Ha sigut el calçat tradicional de la pagesia, sobretot a les zones poc humides i també de les classes populars urbanes. El material vegetal treballant-lo deixa un polsim molt sec que produeix lleganyes ( per aixó la dita d'associar l'espart amb les lleganyes : Almeria) als ulls dels teballadors durant la nit. Per fer una espardenya sencera es triga més d'una hora. Els Mossos d'Esquadra quan vesteixen de gala porten espardenyes de vetes.
COMENTARI .
Una de les coses que he trobat a faltar molt a la meva vida, ha sigut la presència i fisonomía del pare. El seu sentit protector. Els meus llavis no han gaudit la dolçor de pronunciar el seu nom. El meu germà, Antón, volia fer de pare i jo m'hi oposava frontalment. Per això quan resava el " Pare nostre " tenia com un regust agredolç, puix no captava la profunditat de dita paraula ja que mai, dissortament, no l'havia pronunciat. Finalment he capit que Déu sempre ha sigut el meu pare , tant del cel com de la terra, i ha fet de Rafel " Mengol ".
ELS AVANTPASSATS DEL PARE.
Els pares foren : ANTÓN HUGUET I ESTIVILL,de La Mussara i TERESA ARMENGOL I AIMAMI, de Vilaplana. Van tenir tres fills: RAFEL, el meu pare, JOSEP Mª i MARIA HUGUET I ARMENGOL. Els avis paterns foren : RAFEL HUGUET I JOANPERE, nascut a La Mussara, l'any 1814 i TERESA ESTIVILL I ANGUERA, nascuda a La Mussara, l'any 1818. Tingueren dos fills : RAFEL, nascut a La Mussara, l'any l847 i ANTON HUGUET I ESTIVILL, el meu avi, nascut a La Mussara, l'any 1850. Els avis materns foren : JOSEP ARMENGOL I PELLICER, de Vilaplana i MARIA AIMAMI I PAMIES, de Vilaplana. Tingueren tres filles : MARIA, TERESA, la meva àvia, i DOLORS ARMENGOL I AIMAMI.
